És conegut que la figura de l’acomiadament, i les seves conseqüències econòmiques (això és, la indemnització per tots coneguda), ha estat objecte de contínues reformes fins a dir basta: amb cada canvi que ha existit en el si del Govern Central, l’Estatut dels Treballadors ha estat modificat en multitud d’ocasions, responent totes aquestes reformes a la voluntat política del Legislatiu, que a vegades confrontava amb les necessitats jurídiques, i judicials, de cada cas concret.
Ara bé, el que no sembla haver alterat són les conseqüències de l’acomiadament improcedent, escenaris recollits en l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors (ET). Dos són les regles que hem de tenir presents sobre aquesta qüestió: en primer lloc, si l’acomiadament és declarat improcedent (no oblidem que en virtut d’una resolució judicial), l’empresari, en el termini de cinc dies, ostenta la capacitat de
- bé readmetre al treballador,
- o bé abonar la indemnització legalment corresponent.
L’altra regla sembla contradir l’anterior: quan el treballador acomiadat és un representant legal, el *ET trasllada aquesta potestat al treballador.
Així les coses, no sembla l’anterior anar en detriment del treballador ras, el que no és delegat d’empresa, o membre del comitè empresarial?
La justificació d’aquest tracte desigual no seria una altra que blindar i protegir el representant legal dels treballadors, sempre susceptible de furibunds i injustos atacs per part del *ocupador; la realitat és ben diferent: no sols el representant legal és objecte d’atacs empresarials; tot treballador, tot assalariat, també pot sofrir aquestes represàlies.
Llavors, quin és el motiu real darrere d’aquesta regulació?
Més enllà de divagar, i especular sobre l’anterior, en el nostre Despatx tractem cada dia amb aquesta problemàtica. La declaració d’improcedència d’un acomiadament pot resultar estèril, tenint en compte que és el propi ocupador qui té l’última paraula. Les opcions són readmetre el treballador (en rares ocasions) o pagar la indemnització.
En cas que l’empresari optés per pagar la indemnització, el treballador (que no sigui representant legal) es veu al carrer. Es reconeix judicialment el caràcter “injust” de l’acomiadament, però sense majors conseqüències per a l’empresari, sempre disposat a pagar la indemnització.
Una modificació del text legal que busqui unificar els efectes de la declaració d’improcedència d’un acomiadament. Parlem en el sentit que sigui el treballador, i no l’empresari, qui ostenti aquesta capacitat de decisió. (I no en l’únic supòsit en què el treballador sigui, alhora, representant legal), seria més que oportuna. Al cap i a la fi, és el treballador el perjudicat en aquest acomiadament.
Amb això, creiem, es donaria fidel compliment a un dels principis que presideix el Dret Laboral, que no és un altre que el famós in dubio pro operari.
