El delicte lleu d’usurpació

Alguna vegada li han ocupat un immoble de la seva propietat? El delicte lleu d’usurpació, lluny de ser una anomalia, sembla haver incrementat durant els últims anys. Especialment des de la crisi del 2008 i les seves conseqüències econòmiques i d’habitatge que va comportar.

L’article 245.2 del Codi Penal s’ocupa de tipificar el comunament conegut com a delicte d’usurpació en el seu vessant lleu. Concretament es dona quan un immoble sigui ocupat, sense autorització del titular, quan el propi habitatge no constitueixi habitada.

El clam popular exigeix un major càstig del fenomen okupa, especialment en aquells casos on l’ocupació és un mitjà per a alguna finalitat delictiva. Un exemple és a la venda de drogues. La pràctica jurídica precisa de dos elements per castigar la conducta com un delicte d’usurpació lleu de l’article 245.2 del Codi Penal.

Com actuar enfront el delicte d’usurpació?

En primer lloc, ha de constar la voluntat contrària del propietari a tolerar la possessió. L’ideal seria que la propietat, doncs, hagués remès un Burofax, on, vaga dir, constés la recepció d’aquest, mitjançant el qual s’instés els okupes a desallotjar l’habitatge, no tolerant el propietari aquesta situació. Una altra manera d’acreditar aquest requisit seria mitjançant la interposició de l’oportuna denúncia, que donaria lloc a la incoació de les diligències corresponents.

En segon lloc, segons té establert la Jurisprudència, és necessària la concurrència de dol, entès com el coneixement de la ajeneidad de l’immoble. Aquí radica un dels grans problemes a l’hora de la procedibilidad de l’acció: en múltiples ocasions, els okupes compren les claus d’aquest immoble, per la qual cosa és fàcilment desmuntable per a la defensa aquest requisit, en tant que aquests okupes van pagar una sort de lloguer per l’habitatge i, per tant, és fart improbable provar aquest coneixement de la ajeneidad del pis, sent que els Jutjats acullen les tesis de la defensa sostenint que molts d’aquests okupes creien que estaven llogant l’habitatge.

Aquests dos elements, es revelen com a obstacles per a les acusacions i, per l’altra cara de la moneda, com a arguments fàcilment postulables per a la defensa.

Des d’una perspectiva tècnic-jurídica, tenir present tots dos elements i saber-los conjugar i aplicar al cas concret és fonamental. D’aquesta manera es pot aconseguir una condemna (des de la perspectiva de l’acusació) o una absolució (des de l’òptica de la defensa), segons sigui procedent en cada supòsit.

Des de Sastre&Marín comptem amb una folgada experiència en Dret Penal, estant plenament a la seva disposició per a qualsevol dubte que pogués sorgir.

La custòdia compartida en supòsits de violència de gènere

Es conegut que, des de l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència enfront a la violència, s’impossibilitaria l’atribució d’una guarda i custòdia compartida (article 92.7 Codi Civil), o bé d’un règim de visites (article 94 Codi Civil) quan el progenitor en qüestió estigués incurs en un procediment penal per, presumptament, haver atemptat contra la vida, integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i indemnitat sexual contra l’altre cònjuge o el fill, o en el cas d’existir indicis fundats de violència domèstica o de gènere.

Essent així, hem de fer notar que aquesta nova reforma pot entrar en contradicció amb la presumpció d’innocència consagrada a l’article 24.2 Carta Magna. Això és degut a que per una mera presentació de denuncia i posterior incoació de diligències penals, suposaria un obstacle insalvable en ares de que qualsevol menor pogués gaudir d’un règim de custòdia compartida amb ambdós progenitors, encara sense existir ni tan sols sentència condemnatòria.

Igual qüestionament s’hauria de fer respecte de l’article 10.1 de la Constitució Espanyola, que consagra la dignitat de les persones; l’article 14, relatiu a la igualtat, entre d’altres molts.

Així ho ha entès el Jugat de Primera Instància 7 de Móstoles, que recentment ha plantejar qüestió d’inconstitucionalitat en lo que concerneix a l’article 94 Codi Civil pels motius ja exposats amb anterioritat.

De moment estem a l’espera de la resolució del Tribunal Constitucional sobre aquesta matèria. De tota manera, a la conclusió provisional sembla que l’article 92.7 i el 94 CC poden tenir problemes seriosos de constitucionalitat.

Les falses denuncies a la custòdia compartida.

D’altra banda, existeix el fenomen de les denuncies creuades, fenomen el qual es caracteritza per que ambdós progenitors es denuncien mútuament. Ambdós s’imputen delictes dels quals, no en poques ocasions, resulten absolts. Aquest fet no fa sinó posar en evidència, encara més, la controvertida naturalesa d’aquests articles. I això per no exposar supòsits de denuncies falses, independentment del progenitor que la va interposar.

Que succeiria en el cas d’haver sigut denegada una custòdia compartida per l’existència d’un procediment penal contra un dels progenitors per un dels delictes abans esmentat, i posteriorment haver estat el progenitor absolt?

Segons el que estableix la Jurisprudència, cada cas ha de ser sempre atès de forma concreta i sempre a favor de l’interès del menor. D’altre banda, el fet de positivitzar-se aquesta impossibilitat pot no fer justícia i, consegüentment, pot ser contraproduent per als propis menors.

Per a finalitzar, és necessari indicar la recent sentència del Tribunal Suprem STS 228/2022 del 28 de març. En ella ha assenyalat que, una vegada complida la pena imposada en seu penal, i cancel·lats els antecedents que corresponguin, no existeix impediment per a fixar una custòdia compartida, extrem que es revela com un element esperançador.

En Sastre & Marín disposem d’un servei especialitzat d’atenció enfront de situacions de divorcis o negociacions de custòdia. No dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres si necessites que t’assessorem.

El secret empresarial

La protecció del secret empresarial és un aspecte altament important al nostre tràfic mercantil. A més a més de per com és entès, cal tenir presents aquelles accions que, per a la seva defensa, ofereix el nostre ordenament jurídic.

Entenem com secret empresarial com a tota aquella informació o coneixement generalment conegut per persones que pertanyen als diferents cercles on s’utilitza aquesta informació. Presenta diferents notes característiques. Un exemple és la «dificultat» d’accés a aquesta informació. Un altre seria l’avantatge competitiu. Aquest pot conferir al seu titular pel fet de que aquesta sigui secreta o qualsevol altres mesures es considerin per a garantir la seva confidencialitat.

El nostre legislador té per prevista aquesta figura, tot definint-la a la Llei 1/2019, de 20 de febrer, de Secrets Empresarials i, materialitzant-la en procés per amb les diferents accions que confereix la nostra Llei d’Enjudiciament Civil.
Però, cal no oblidar els possibles il·lícits que poden arribar a derivar-se de la difusió de secrets empresarials. En especial, d’allò que té previst i penat el nostre Codi Penal, per exemple, al seu article 278.2 CP.

La consideració del secret empresarial al nostre ordenament jurídic és amplia i atén tan a aspectes tècnics, com comercials. En qualsevol cas, la llei no diferencia entre el suport en que aquest es presenti. Així les coses, allò que la nostra Llei de Secrets Empresarials pretén es aproximar tot el possible la protecció del secret empresarial als diferents règims de propietat intel·lectual, industrial i competència deslleial. Per tant, la protecció del nucli del secret empresarial i de la seva concepció pot ser determinant per a la consecució dels negocis.

Finalment, us animem a contactar amb nosaltres en cas de tenir qualsevol dubte o problema que us hagi sorgit entorn a aquest important aspecte.