Alguna vegada li han ocupat un immoble de la seva propietat? El delicte lleu d’usurpació, lluny de ser una anomalia, sembla haver incrementat durant els últims anys. Especialment des de la crisi del 2008 i les seves conseqüències econòmiques i d’habitatge que va comportar.
L’article 245.2 del Codi Penal s’ocupa de tipificar el comunament conegut com a delicte d’usurpació en el seu vessant lleu. Concretament es dona quan un immoble sigui ocupat, sense autorització del titular, quan el propi habitatge no constitueixi habitada.
El clam popular exigeix un major càstig del fenomen okupa, especialment en aquells casos on l’ocupació és un mitjà per a alguna finalitat delictiva. Un exemple és a la venda de drogues. La pràctica jurídica precisa de dos elements per castigar la conducta com un delicte d’usurpació lleu de l’article 245.2 del Codi Penal.
Com actuar enfront el delicte d’usurpació?
En primer lloc, ha de constar la voluntat contrària del propietari a tolerar la possessió. L’ideal seria que la propietat, doncs, hagués remès un Burofax, on, vaga dir, constés la recepció d’aquest, mitjançant el qual s’instés els okupes a desallotjar l’habitatge, no tolerant el propietari aquesta situació. Una altra manera d’acreditar aquest requisit seria mitjançant la interposició de l’oportuna denúncia, que donaria lloc a la incoació de les diligències corresponents.
En segon lloc, segons té establert la Jurisprudència, és necessària la concurrència de dol, entès com el coneixement de la ajeneidad de l’immoble. Aquí radica un dels grans problemes a l’hora de la procedibilidad de l’acció: en múltiples ocasions, els okupes compren les claus d’aquest immoble, per la qual cosa és fàcilment desmuntable per a la defensa aquest requisit, en tant que aquests okupes van pagar una sort de lloguer per l’habitatge i, per tant, és fart improbable provar aquest coneixement de la ajeneidad del pis, sent que els Jutjats acullen les tesis de la defensa sostenint que molts d’aquests okupes creien que estaven llogant l’habitatge.
Aquests dos elements, es revelen com a obstacles per a les acusacions i, per l’altra cara de la moneda, com a arguments fàcilment postulables per a la defensa.
Des d’una perspectiva tècnic-jurídica, tenir present tots dos elements i saber-los conjugar i aplicar al cas concret és fonamental. D’aquesta manera es pot aconseguir una condemna (des de la perspectiva de l’acusació) o una absolució (des de l’òptica de la defensa), segons sigui procedent en cada supòsit.
Des de Sastre&Marín comptem amb una folgada experiència en Dret Penal, estant plenament a la seva disposició per a qualsevol dubte que pogués sorgir.
