Litigis Archives - Sastre & Marin

El delicte lleu d’usurpació

Posted on 17/10/202217/10/2022 by Salvador Sastre Vogel Kröll

Alguna vegada li han ocupat un immoble de la seva propietat? El delicte lleu d’usurpació, lluny de ser una anomalia, sembla haver incrementat durant els últims anys. Especialment des de la crisi del 2008 i les seves conseqüències econòmiques i d’habitatge que va comportar.

L’article 245.2 del Codi Penal s’ocupa de tipificar el comunament conegut com a delicte d’usurpació en el seu vessant lleu. Concretament es dona quan un immoble sigui ocupat, sense autorització del titular, quan el propi habitatge no constitueixi habitada.

El clam popular exigeix un major càstig del fenomen okupa, especialment en aquells casos on l’ocupació és un mitjà per a alguna finalitat delictiva. Un exemple és a la venda de drogues. La pràctica jurídica precisa de dos elements per castigar la conducta com un delicte d’usurpació lleu de l’article 245.2 del Codi Penal.

Com actuar enfront el delicte d’usurpació?

En primer lloc, ha de constar la voluntat contrària del propietari a tolerar la possessió. L’ideal seria que la propietat, doncs, hagués remès un Burofax, on, vaga dir, constés la recepció d’aquest, mitjançant el qual s’instés els okupes a desallotjar l’habitatge, no tolerant el propietari aquesta situació. Una altra manera d’acreditar aquest requisit seria mitjançant la interposició de l’oportuna denúncia, que donaria lloc a la incoació de les diligències corresponents.

En segon lloc, segons té establert la Jurisprudència, és necessària la concurrència de dol, entès com el coneixement de la ajeneidad de l’immoble. Aquí radica un dels grans problemes a l’hora de la procedibilidad de l’acció: en múltiples ocasions, els okupes compren les claus d’aquest immoble, per la qual cosa és fàcilment desmuntable per a la defensa aquest requisit, en tant que aquests okupes van pagar una sort de lloguer per l’habitatge i, per tant, és fart improbable provar aquest coneixement de la ajeneidad del pis, sent que els Jutjats acullen les tesis de la defensa sostenint que molts d’aquests okupes creien que estaven llogant l’habitatge.

Aquests dos elements, es revelen com a obstacles per a les acusacions i, per l’altra cara de la moneda, com a arguments fàcilment postulables per a la defensa.

Des d’una perspectiva tècnic-jurídica, tenir present tots dos elements i saber-los conjugar i aplicar al cas concret és fonamental. D’aquesta manera es pot aconseguir una condemna (des de la perspectiva de l’acusació) o una absolució (des de l’òptica de la defensa), segons sigui procedent en cada supòsit.

Des de Sastre&Marín comptem amb una folgada experiència en Dret Penal, estant plenament a la seva disposició per a qualsevol dubte que pogués sorgir.

La custòdia compartida en supòsits de violència de gènere

Posted on 14/10/202214/10/2022 by Salvador Sastre Vogel Kröll

Es conegut que, des de l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència enfront a la violència, s’impossibilitaria l’atribució d’una guarda i custòdia compartida (article 92.7 Codi Civil), o bé d’un règim de visites (article 94 Codi Civil) quan el progenitor en qüestió estigués incurs en un procediment penal per, presumptament, haver atemptat contra la vida, integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i indemnitat sexual contra l’altre cònjuge o el fill, o en el cas d’existir indicis fundats de violència domèstica o de gènere.

Essent així, hem de fer notar que aquesta nova reforma pot entrar en contradicció amb la presumpció d’innocència consagrada a l’article 24.2 Carta Magna. Això és degut a que per una mera presentació de denuncia i posterior incoació de diligències penals, suposaria un obstacle insalvable en ares de que qualsevol menor pogués gaudir d’un règim de custòdia compartida amb ambdós progenitors, encara sense existir ni tan sols sentència condemnatòria.

Igual qüestionament s’hauria de fer respecte de l’article 10.1 de la Constitució Espanyola, que consagra la dignitat de les persones; l’article 14, relatiu a la igualtat, entre d’altres molts.

Així ho ha entès el Jugat de Primera Instància 7 de Móstoles, que recentment ha plantejar qüestió d’inconstitucionalitat en lo que concerneix a l’article 94 Codi Civil pels motius ja exposats amb anterioritat.

De moment estem a l’espera de la resolució del Tribunal Constitucional sobre aquesta matèria. De tota manera, a la conclusió provisional sembla que l’article 92.7 i el 94 CC poden tenir problemes seriosos de constitucionalitat.

Les falses denuncies a la custòdia compartida.

D’altra banda, existeix el fenomen de les denuncies creuades, fenomen el qual es caracteritza per que ambdós progenitors es denuncien mútuament. Ambdós s’imputen delictes dels quals, no en poques ocasions, resulten absolts. Aquest fet no fa sinó posar en evidència, encara més, la controvertida naturalesa d’aquests articles. I això per no exposar supòsits de denuncies falses, independentment del progenitor que la va interposar.

Que succeiria en el cas d’haver sigut denegada una custòdia compartida per l’existència d’un procediment penal contra un dels progenitors per un dels delictes abans esmentat, i posteriorment haver estat el progenitor absolt?

Segons el que estableix la Jurisprudència, cada cas ha de ser sempre atès de forma concreta i sempre a favor de l’interès del menor. D’altre banda, el fet de positivitzar-se aquesta impossibilitat pot no fer justícia i, consegüentment, pot ser contraproduent per als propis menors.

Per a finalitzar, és necessari indicar la recent sentència del Tribunal Suprem STS 228/2022 del 28 de març. En ella ha assenyalat que, una vegada complida la pena imposada en seu penal, i cancel·lats els antecedents que corresponguin, no existeix impediment per a fixar una custòdia compartida, extrem que es revela com un element esperançador.

En Sastre & Marín disposem d’un servei especialitzat d’atenció enfront de situacions de divorcis o negociacions de custòdia. No dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres si necessites que t’assessorem.

Referent a la improcedència de l’acomiadament.

Posted on 20/06/202230/06/2022 by Salvador Sastre Vogel Kröll

És conegut que la figura de l’acomiadament, i les seves conseqüències econòmiques (això és, la indemnització per tots coneguda), ha estat objecte de contínues reformes fins a dir basta: amb cada canvi que ha existit en el si del Govern Central, l’Estatut dels Treballadors ha estat modificat en multitud d’ocasions, responent totes aquestes reformes a la voluntat política del Legislatiu, que a vegades confrontava amb les necessitats jurídiques, i judicials, de cada cas concret.

Ara bé, el que no sembla haver alterat són les conseqüències de l’acomiadament improcedent, escenaris recollits en l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors (ET). Dos són les regles que hem de tenir presents sobre aquesta qüestió: en primer lloc, si l’acomiadament és declarat improcedent (no oblidem que en virtut d’una resolució judicial), l’empresari, en el termini de cinc dies, ostenta la capacitat de

bé readmetre al treballador,
o bé abonar la indemnització legalment corresponent.

L’altra regla sembla contradir l’anterior: quan el treballador acomiadat és un representant legal, el *ET trasllada aquesta potestat al treballador.

Així les coses, no sembla l’anterior anar en detriment del treballador ras, el que no és delegat d’empresa, o membre del comitè empresarial?

La justificació d’aquest tracte desigual no seria una altra que blindar i protegir el representant legal dels treballadors, sempre susceptible de furibunds i injustos atacs per part del *ocupador; la realitat és ben diferent: no sols el representant legal és objecte d’atacs empresarials; tot treballador, tot assalariat, també pot sofrir aquestes represàlies.

Llavors, quin és el motiu real darrere d’aquesta regulació?

Més enllà de divagar, i especular sobre l’anterior, en el nostre Despatx tractem cada dia amb aquesta problemàtica. La declaració d’improcedència d’un acomiadament pot resultar estèril, tenint en compte que és el propi ocupador qui té l’última paraula. Les opcions són readmetre el treballador (en rares ocasions) o pagar la indemnització.

En cas que l’empresari optés per pagar la indemnització, el treballador (que no sigui representant legal) es veu al carrer. Es reconeix judicialment el caràcter “injust” de l’acomiadament, però sense majors conseqüències per a l’empresari, sempre disposat a pagar la indemnització.

Una modificació del text legal que busqui unificar els efectes de la declaració d’improcedència d’un acomiadament. Parlem en el sentit que sigui el treballador, i no l’empresari, qui ostenti aquesta capacitat de decisió. (I no en l’únic supòsit en què el treballador sigui, alhora, representant legal), seria més que oportuna. Al cap i a la fi, és el treballador el perjudicat en aquest acomiadament.

Amb això, creiem, es donaria fidel compliment a un dels principis que presideix el Dret Laboral, que no és un altre que el famós in dubio pro operari.

La nul·litat de l’IRPH en les hipoteques

Posted on 20/12/202115/06/2022 by Josep Juàrez Àlvarez

El préstec hipotecari es i ha estat una gran font de finançament per molts consumidors a Espanya per poder adquirir un habitatge. Un dels índexs que els bancs i caixes d’estalvis (sobretot a Catalunya) han utilitzat es l’Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris (IRPH).

En els darrers anys s’ha qüestionat per molts col·lectius l’abusivitat de l’aplicació del referit índex. Es tracta d’un índex que ha resultat més car, en detriment del consumidor, que l’aplicació de l’Euríbor. (Un altre índex que les entitats bancàries utilitzen). L’IRPH es el càlcul de la mitjana dels tipus d’interès mitjans ponderats dels préstecs hipotecaris que s’han atorgat per part de bancs, caixes d’estalvi i entitats per un termini igual o superior a tres anys per la compra d’habitatge. Aquest interès mitjà del mercat incorpora també les comissions que cobren els bancs per l’atorgament dels préstecs i les despeses que comporta la seva concessió.

El tribunal de Justícia Europeu avala la seva abusivitat

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea C-79/2021 i C-665-20 s’ha pronunciat sobre l’abusivitat de les clàusules d’interessos que es fixen en base a l’IRPH. Segons el TJUEcorrespon al jutge nacional determinar si la fórmula de càlcul de l’IRPH pot ser comprensible per part d’un consumidor. Per tant que aquest tingui accés a entendre les conseqüències econòmiques de la seva aplicació. Entén el TJUE que la clàusula, per sí sola, no pot ser entesa com a abusiva i ser poc transparent, ja que es publica el càlcul al BOE i es elaborada pel Banc d’Espanya.

En aquest sentit, el tribunal dispensa a les entitats de crèdit de proporcionar al consumidor informació en relació a l’evolució que ha tingut l’IRPH en comparació amb almenys un índex diferent (com pot ser l’Euríbor) en els dos anys anteriors a la formalització del préstec hipotecari.

La manca de transparència també és abusiva

A més a més, indica que si una clàusula no està redactada en el contracte de préstec de forma clara i comprensible per part de l’entitat bancària no significa que la clàusula de l’IRPH sigui nul·la. La referida clàusula serà abusiva quan existeixi falta de transparència per part del banc.

Aquesta falta de transparència es materialitza en el fet en què l’entitat de crèdit no ha facilitat informació suficient al consumidor. Per aquest motiu no ha pogut entendre les conseqüències econòmiques d’allò que accepta. En aquest cas, conseqüències econòmiques d’aplicar l’IRPH, així com sobre la forma de calcular els interessos ordinaris que li seran cobrats. Per aquest motiu, es evident que el banc no té l’obligació d’haver proporcionat un follet informatiu en què s’informi de les condicions precontractuals del préstec, sempre que s’hagi informat al client de les conseqüències econòmiques de l’acceptació de les seves condicions.

El banc ha de retornar la diferència d’interessos cobrats

En quan a les conseqüències de la seva nul·litat, el TJUE estableix que es podrà substituir l’IRPH per un altre índex (per exemple, l’Euríbor). També el consumidor podrà optar per retornar, tot de cop, el capital que l’entitat bancària li va prestar i que li faltava per retornar. El banc haurà de retornar al consumidor la diferència entre el l’IRPH i el nou índex d’interessos ordinaris.

El TJUE posa molt d’èmfasi que cal estudiar les circumstàncies de cada cas concret:

L’escriptura de préstec hipotecari.
La informació que el consumidor tenia accés.
Documentació que ha estat facilitada per l’entitat bancària.

A Sastre Marín Advocats estem a la vostra disposició per qualsevol consulta relativa a aquesta qüestió, a la vista de l’experiència que tenim en aquests tipus d’assumptes, vetllant pels interessos dels consumidors.

2022: L’Any de protecció pels consumidors

Posted on 20/12/202110/06/2022 by Josep Juàrez Àlvarez

L’any 2022 depara l’inici d’una major protecció jurídica a tots els consumidors i usuaris quan comprin productes o consumeixin serveis. Per contra, s’estableixen més obligacions a les empreses i empresaris i els augmenta la seva responsabilitat derivada de la seva activitat comercial o professional.

Aspectes importants del canvi de legislació

En aquest sentit, a partir de l’1 de gener de 2022 els consumidors gaudiran dels següents canvis legislatius:

La garantia legal dels béns o productes comprats passarà de 2 a 3 anys.
Els fabricants hauran de tenir peces de recanvi per poder reparar el producte venut durant els 10 anys següents a partir de la data en què el producte es deixi de fabricar. Abans del proper 1 de gener els fabricants tenien l’obligació durant 5 anys de tenir peces de recanvi del producte comprat. Aquest aspecte pretén habituar un consum sostenible i que vetlli pel medi ambient.
S’amplia de 6 mesos a 3 anys el període en el que el consumidor ha de manifestar la falta de conformitat amb el producte comprat. En canvi, per contractes relatius a subministrament de continguts o serveis digitals, el període serà de 2 anys. Es important destacar que qui haurà de provar aquesta falta de conformitat no serà el consumidor, sinó que l’empresari haurà de demostrar que el producte o el servei es apte. Per determinar si un producte o servei es conforme, com a novetat, la llei preveu uns requisits objectius i subjectius.
Es manté el termini per manifestar la falta de conformitat que no podrà ser inferior a un any en compres de productes de segona mà.
S’augmenta de 3 a 5 anys el termini que tenen els consumidors per poder reclamar al venedor o a l’empresa que ha prestat el servei contractat el compliment de les seves obligacions fixades en el contracte, des de la manifestació de la falta de conformitat del producte o dels serveis prestats.

Més control en la Llei de protecció de Dades i en les ressenyes

A partir del 28 de maig de 2022, les empreses que permetin publicar ressenyes sobre els seus productes i serveis en pàgines web hauran de facilitar informació al consumidor sobre si aquestes ressenyes han estat redactades per consumidors. Concretament, s’haurà d’informar si han utilitzat el servei o comprat el producte que es ven a la pàgina web.

Un cop exercitat el desistiment per part del consumidor, l’empresa haurà de respectar i complir amb allò previst a la Llei Orgànica de Protecció de Dades i de Garanties Digitals. Això significarà que l’empresa haurà d’abstenir-se d’usar dades personals proporcionades pel consumidor. Només estarà permès usar-ho pels serveis o continguts digitals contractats, amb algunes excepcions. Evidentment, la llei preveu que des de la data de desistiment l’empresa podrà inhabilitar l’accés al contingut digital al consumidor.

Amb aquestes novetats legislatives es transposa la Directiva Europea (UE) 2019/771 de 20 de maig de 2019 relativa a diferents aspectes dels contractes de compravenda de béns. Totes aquestes novetats son d’aplicació a les compres de productes (i prestacions de serveis) fetes a partir de l’1 de gener de 2022. (I com ja hem indicat, determinades novetats legislatives entraran en vigor a partir del 28 de maig de 2022), no per compres anteriors. Si vols més informació al respecte assessorat amb nosaltres.

Categoria: Litigis